Mèxic , EL GIGANTE " LOGICAL PROGRESSIÓN" (900m, 7c+ màx i 7a oblg)


La nostra idea era anar d’expedició a un lloc salvatge, solitari, lluny de les massificacions i poc explotat, i, si pogués ser, escalant.

Després de pensar múltiples i diversos racons del món, ens vam decantar per una de les parets més llargues de Mèxic “La paret del GIGANTE”.
 
(el monstre mexica: EL GIGANTE)
La motivació d’escalar aquesta paret va ser perquè era una zona molt aïllada de Mèxic, envoltada de parets de 200 a 800 metres amb possibilitats d’obrir grans vies de dificultat, amb estil Big Wall i amb unes aproximacions per una vall molt salvatge. I també perquè era un país que no hi havíem estat mai.

La paret del GIGANTE i concretament la via que vam escalar “Logical Progression (900m, 28 llargs, 7c+ max i 7a oblg)” està situada al Cañon de Candamenia, de la Sierra de Tharahumara, a la zona del Parc Nacional de Basaseachi, de l’estat de Chihuahua. La base de la paret es troba a 1.400 metres sobre el nivell del mar i el cim del Gigante, a 2.300 metres amb una orientació Nord-Oest.


La primera cordada que va obrir una via aquesta paret va ser l’any 1998 per Cecilia Buil i Carlos Garcia. L’any 2002 Bert Van Lint, Lucas Laeser i Peter Baumeister van obrir la via Logical Progression. Per aquesta via han passat escaladors de renom internacional com per exemple: Arnaud Petit, Alex Honnold, Martina Cufar o Michael Fuselier, entre d’altres.

L’expedició

El 13 de novembre passat ens trobem a Barcelona, a l’aeroport del Prat, el Toti Valés , l’Elies Coll i jo mateix Miquel Mas  carregats de “petates” plens de material, cordes, nervis i il·lusions per afrontar aquesta nova aventura. A mi, personalment,  em deixa tranquil saber que vaig amb dos escaladors que, com aquell qui diu, han fet dues voltes al món escalant per tot arreu i que d’experiència no els en falta gaire. Tot i així tinc un nus a l’estómac perquè sé que allà dalt cadascú s’ha de valdre per ell mateix.

Un cop dalt l’avió i després de més de 18 hores de vol arribem, de nit, al nostre primer destí: Chihuahua, la ciutat dels “narcos”. El següent dia el dediquem a gestionar tota la logística (compres, mapes, trucades…) i agafem un taxi que  durant  5 hores ens porta directament al poble de Basaseachi, al “Rancho Sant Lorenzo”, perquè és el punt de partida i l’últim espai de civilització que ens trobarem i serà la nostra llar i magatzem de material mentre duri l’expedició.
 
(fent els ultims preparatius al Rancho Sant Lorenzo) 
 
 (a dins de la cabanya ordenant el material i el menjar)


 
Al Rancho s’hi està com a casa, tenim una cabanya per a nosaltres, amb llar de foc, llit, dutxa i a 10 minuts caminant hi ha una zona d’escalada esportiva molt bona. L’amo és Don Fernando, “El Patrón”, i ell és l’encarregat de buscar portejadors i de donar alguns consells dels conflictes que hi ha en aquella zona amb els “narcos” i altres riscos que ens podem trobar.
 
Agafem tres portejadors que ens acompanyen fins al camp base del Gigante.

L’aproximació

L’aproximació dura unes 7 hores caminant per dins d’unes valls que , a vegades, per la gran varietat vegetal i animal i les grans parets que s’enlairen al nostre voltant, sembla que estiguem dins d’una novel·la antiga d’aventurers en busca d’or on descobreixen un territori verge inexplorat.
 
(cascada de basaseachi durant l'aproximació del camp base)
 

(no hi ha camí, tot és salvatge ...)

 
No hi ha gaire camí -per no dir gens-. La tendència és seguir el riu avall i en alguns casos si el riu va molt ple s’ha de travessar per seguir sortejant el camí.


 
 
(els portejadors estan més perduts que nosaltres...)
 
(en tot moment les grans parets ens envolten)
 
(Piedra volada... un bon bigwall)
 
 
El camp base

No pot ser més idíl·lic, hi ha una esplanada que hi poden cabre tres tendes, un gorg molt gran amb el seguiment del riu, un afluent d’aigua d’una altra vall amb aigua bona, envoltat de parets i d’arbres i la paret del Gigante just davant a uns 20 minuts caminant.

 
 
(un gorg fantàstical camp base, solitari, tranquil i preciós)
 
(vista del paredón des del camp base...)
 
 
 
 
L’ascensió/Escalada de la via

La nostra estratègia consisteix en que un escala de primer i fixa la corda a la reunió, un altre de segon recuperant part del llarg i un tercer que desmunta el llarg pujant per la corda fixa i arrossegant els petates amb l’ajuda d’algun escalador que es troba a la reunió.
 
(el Gigante mostrant la seva cara més salvatge... 900 metres desafiants)
 

Anem intercalant llargs segons les dificultats i les forces de cadascú, aconseguint d’aquesta manera un treball d’equip que ens farà triomfar.
 
(L'Elies i el Toti remuntant els llargs)
(pujant "petates"...)
Les dificultats són progressives, augmenten com més anem pujant. És un tipus d’escalada molt variada, tant ens trobem plaques molt fines, com diedres fissurats,com sostres explosius... Teòricament la via hauria d’estar bastant equipada, però sort que portem un joc de friends. Alguns llargs, sobretot els de 6c a 7a, són bastant exposats i si hi ha alguna fissureta que permet posar algun friend, ens tranquil·litza l’estat de nervis i ens pot salvar d’alguna caiguda una mica dolenta.
 
(llarg n16, 7b boníssim)
 
 (llarg n17, 7a+)


Durant tota l’escalada no només ens cansem  físicament, sinó també psíquicament. Llarg rere llarg passem una mica de por i ens recordem que és un lloc que, en cas d’accident, les possibilitats de rescat són molt remotes.
 
 (llarg n18, 7b)

Recordo especialment el tercer dia de paret. Va ser el més dur de tots, per mi. Portem cada dia escalant de sol a sol i ens plantegem la possibilitat d’escalar sense motxilles ni petates, només amb aigua i tres barretes energètiques per cadascú. L’estratègia és deixar tot el material a la repisa del vivac i a la sortida del sol escalar tots els llargs possibles de manera ràpida i lleugera, fixar tots els llargs tant amunt com la llum del sol ens deixi i després rapelar fins a la repisa per dormir. D’aquesta manera podem fixar tots els llargs difícils deixant els dos últims llargs de 6a com a regal pel dia de cim.

 (bona vida a l'hamaca)
 
 
 
Durant aquest dia tant intens hi ha un llarg que, a banda del cansament acumulat, se li suma la pluja que comença a caure i els trons que se senten al fons de la vall.  L’Elies està escalant aquest llarg de primer. No sé quantes vegades vaig resar i resar perquè parés de ploure. Fins i tot,  sense saber-ho, tant el Toti com jo, per dins nostre, vam prometre que si parava de ploure aniríem caminant fins a Montserrat des de casa… Perquè no volíem el desenllaç de l’expedició fos rapelar aquell monstre de paret i no arribar al cim. Sort que l’Elies és un alpinista autèntic i falta que hi hagi algun problema imprevist perquè encara es motivi més i tregui les armes necessàries per sortir-ne (chepeau!!). No sé si va ser gràcies a les nostres pregàries, però va parar de ploure.

 (espatarramenta made in Elies)
 
 (la Excel·lent repisa del segon vivac)
 
 
 
Fixem l’últim llarg difícil de la via, un 7b que sens dubte és un dels llargs més bonics que he fet mai -és un llarg de 45 metres d’un mur blanc amb forats amb roca molt abrasiva i que amb un esperó com un ganivet que s’escala amb un peu i una mà a cada banda, amb tots els 900 metres als teus peus… sincerament al·lucinant!-. Rapelem fins la repisa del vivac perquè el dia següent, ràpidament, puguem pujar per la corda fixa amb els petates, fem els dos últims llargs i aconseguim el nostre objectiu.

 (Llarg n25, brutal, inhuamanement guapo!! és un 7b amb una roca de somni)
 
 
 (més seqüències del mateix llarg... encara ara recordo  aquest llarg...)
 
 
(L'Elies en el llarg n26, un 6a+ de roca espectacular) 
 
 
 
 (El Toti en el llarg n27, 6a+, gaudint dels últims metres de la via... amb els 900 metres sota els seus peus i amb l'ombra inconfundible del Gigante!!)
 
 
D’aquesta manera i amb un gran somriure, il·lusió i ben contents fem cim cap a les 10 del matí.

 (moments d'excitació després de passar 4 diez penjats a la paret..iiihhh)
 
 


Després d’un petit descans iniciem el terrorífic, interminable i perdedor descens a peu per les valls de la Sierra de Tharahumara, on ens hem de concentrar per orientar-nos correctament.

Durant el descens passem per poblats abandonats que ens recorden els antics poblats del Far West, amb restes d’alguna petita guerra entre bandes i cases en runes.

 
 
 
 

Per art de màgia arribem al poblat de Cahurichi a les 7 de la tarda i un jove mexicà ens fa el favor de portar-nos amb la seva ranchera fins al nostre Rancho. Un cop dins del cotxe i acompanyats de música mexicana respirem tranquils sabent que la nostra aventura ja s’ha acabat.

 

 Celebració

Un cop arribats al Rancho no tenim forces per fer una gran festa, estem trinxats. Però els amos del Rancho, al veure’ns tant afamats i assedegats ens fan el meravellós regal de deixar-nos la cuina per nosaltres sols per poder cuinar el que vulguem… Crec que encara ara se’n penedeixen… No havia vist mai fer tants ous i patates com el Toti o tanta carn com l’Elies, semblava que haguéssim d’alimentar un exèrcit de mil soldats… Vam menjar fins que no vam poder més i després, a dins de la cabana, cadascú de cara a la llar de foc  fent volar els seus pensaments fins quedar adormits pensant en la propera aventura.

 

 GUIA PRÀCTICA


Com arribar

La zona està a l’estat de Chihuahua, al poble de basaseachi, al Nord de Mèxic. Una opció és arribar a l’aeroport internacional de la ciutat de Chihuahua i l’altra arribar  a l’aeroport del Paso i després saltar a Mèxic amb autobus fins a Chihuahua (opció més econòmica però també més lenta).

 

El bitllet d’avió de Barcelona – Chihuahua pot costar de 800 a 900 euros segons la temporada en que es compri.

Un cop a Chihuahua si es va amb el temps justet, la millor opció és agafar un taxi que en 4 o 5 hores ens deixa a Basaseachi (Taxi: Sergio telf 6142537034, servei 24 hores), preu a negociar. També hi ha un autobus que surt millor preu però els horaris són molt poc flexibles.

 
Un cop a l’entrada del poble de Basaseachi ja indica les “Cabañas Rancho Sant lorenzo” a uns 8 km que s’hi arriba per carretera asfaltada direcció: mirador de la casacada de basaseachi.

El Rancho Sant Lorenzo és el punt de partida, s’ha d’anar fins al mirador de la cascada i sortir caminant seguint el riu durant 7 hores aproximadament fins al camp base. És recomanable agafar portejadors, perquè es coneixen molt bé el territori.

 

El peu de via es troba a uns 20 minuts caminant des del camp base. S’ha de travessar el riu i anar a la banda esquerra, pujar un turonet i ja s’intueix l’inici de la via. Concretament hi ha un arbre just davant del peu de via, no confondre amb una nova via, la nostra via està uns metres més a l’esquerra.

 
Millor època

La primavera i la tardor, nosaltres vem anar el mes de novembre. Recordar que el mes de novembre el dia és molt curt, a les 7 del matí surt el sol i a les 5.30 de la tarda ja es comença a fer de nit. Durant el dia les temperatures són agredables però a la nit les temperatures, tan al Rancho com a la paret baixen en picat i acostuma a glaçar. Tot i així en el camp base les nits no són massa fredes.

Roca i escalada

La roca és granit-volcànic molt abrasiu a les parts altes de la paret i menys abrasiu al principi de la via. En general la roca és molt bona exceptuant algun petit tram.

El tipus d’escalada és molt variat, plaques tècniques, diedres, sostres i fins i tot un tram d’offwidh, predominant l’escalada de mur vertical de dificultat. Durant tota l’ascensió no toca el sol en cap moment a la paret, només un cop a dalt del cim notarem els primers rajos de sol, és orientació Nord, Nord-Oest.

Equipament/Material

La via està bastant equipada, però no de manera esportiva, a diversos llocs s’ha de posar alguna peça d’autoprotecció. Les reunion són totes amb parabols.

Cal portar 16 cintes més reunions, friends: Camalots 0.5, 1, 3, Aliens el semàfor més el blau i el material de Big Wall.

Hi ha dos repises per fer vivac. La primera pot dormir-hi bé 1 persona i es col·loca bé una hamaca, la segona repisa poden dormir bé 3 persones sense necessitat d’hamaca (si no plou...).

 Horari

-Aproximació:  de 6 a 7 hores,

-Ascensió: de 2 a 4 jornades.

-Descens: Una opció és Rapelant la via durant 3 a 4 hores amb la posibilitat de que s’enganxin bastant les cordes. O bé sortir caminant des del cim per una carena que queda a mà esquerra fins arribar a una pista forestal que no l’hem de deixar fins al poble de Cahurichi, on podrem trucar perquè ens vinguin a buscar.

On comprar

Per comprar menjar el lloc més indicat és a la ciutat de Cuautemoch “alsuper”. Està a la mateixa carretera que va de Chihuahua fins a Basaseachi. És un supermercat molt gran on es pot trobar més varietat de coses que no pas a Chihuaha o Basaseachi i està al costat de la carretera amb pàrquing.

És molt difícil trobar càrregues de gas per el fugonet. Millor portar un fugonet de benzina ja que en el poble de Basaseachi es pot comprar videonets de combustible.

 
On dormir

A Chihuahua hi ha molta varietat d’hotels econòmics i casi tots tenen wifi. Un cop a Basaseachi la millor opció és dormir a les cabanyes  del “Rancho Sant Lorenzo”,  Telf: 614-239-8537 i 635-104-5729. Email: lobowaterfalls@hotmail.com.

Tenir en compte

Recordar que la zona és molt salvatge, hi ha molta varietat d’animals, com per exemple: aranyes i entre elles també podem trobar tarautules però no són molt abundants, serps i en alguns pocs casos pumes. Tot i així ja ho informen els portejadors. En el nostra cas només vem veure una tarantula.

S’ha de portar la medicina necessaria de primers auxilis ja que seria complicat un rescat d’emergència.

No s’ha d’oblidar que és un indret on hi ha molts conflictes entre els “narcos” de cada regió. No acostumen a fer res als turistes però tot i així no val la pena arrisgar-se perquè allà no van per tonteries. S’ha de fer cas dels consells de la gent local.

 

 

 

Comentarios

Entradas populares de este blog

MONTSERRAT, via: LA GRAN IL·LUSIÓ 240m (7a+ max, 6a+ oblg)

MONTREBEI – Estación Orbital Mir

BELLADONA, MONTSERRAT