Mèxic , EL GIGANTE " LOGICAL PROGRESSIÓN" (900m, 7c+ màx i 7a oblg)
La nostra idea era anar d’expedició a un lloc salvatge, solitari,
lluny de les massificacions i poc explotat, i, si pogués ser, escalant.
Després de pensar múltiples i diversos racons del món,
ens vam decantar per una de les parets més llargues de Mèxic “La paret del GIGANTE”.
(el monstre mexica: EL GIGANTE)
La motivació d’escalar aquesta paret va ser perquè era
una zona molt aïllada de Mèxic, envoltada de parets de 200 a 800 metres amb
possibilitats d’obrir grans vies de dificultat, amb estil Big Wall i amb unes
aproximacions per una vall molt salvatge. I també perquè era un país que no hi havíem
estat mai.
La paret del GIGANTE i concretament la via que vam
escalar “Logical Progression (900m, 28
llargs, 7c+ max i 7a oblg)” està situada al Cañon de Candamenia, de la
Sierra de Tharahumara, a la zona del Parc Nacional de Basaseachi, de l’estat de
Chihuahua. La base de la paret es troba a 1.400 metres sobre el nivell del mar
i el cim del Gigante, a 2.300 metres amb una orientació Nord-Oest.
La primera cordada que va obrir una via aquesta paret va
ser l’any 1998 per Cecilia Buil i Carlos Garcia. L’any 2002 Bert Van Lint,
Lucas Laeser i Peter Baumeister van obrir la via Logical Progression. Per
aquesta via han passat escaladors de renom internacional com per exemple:
Arnaud Petit, Alex Honnold, Martina Cufar o Michael Fuselier, entre d’altres.
L’expedició
El 13 de novembre passat ens trobem a Barcelona, a
l’aeroport del Prat, el Toti Valés , l’Elies Coll
i jo mateix Miquel Mas carregats de
“petates” plens de material, cordes, nervis i il·lusions per afrontar aquesta
nova aventura. A mi, personalment, em deixa
tranquil saber que vaig amb dos escaladors que, com aquell qui diu, han fet dues
voltes al món escalant per tot arreu i que d’experiència no els en falta gaire.
Tot i així tinc un nus a l’estómac perquè sé que allà dalt cadascú s’ha de
valdre per ell mateix.
Un cop dalt l’avió i després de més de 18 hores de vol arribem,
de nit, al nostre primer destí: Chihuahua, la ciutat dels “narcos”. El següent
dia el dediquem a gestionar tota la logística (compres, mapes, trucades…) i
agafem un taxi que durant 5 hores ens porta directament al poble de
Basaseachi, al “Rancho Sant Lorenzo”, perquè és el punt de partida i l’últim
espai de civilització que ens trobarem i serà la nostra llar i magatzem de
material mentre duri l’expedició.
(fent els ultims preparatius al Rancho Sant Lorenzo)
(a dins de la cabanya ordenant el material i el menjar)
Al Rancho s’hi està com a casa, tenim una cabanya per a nosaltres,
amb llar de foc, llit, dutxa i a 10 minuts caminant hi ha una zona d’escalada
esportiva molt bona. L’amo és Don Fernando, “El Patrón”, i ell és l’encarregat
de buscar portejadors i de donar alguns consells dels conflictes que hi ha en
aquella zona amb els “narcos” i altres riscos que ens podem trobar.
Agafem tres portejadors que ens acompanyen fins al camp
base del Gigante.
L’aproximació
L’aproximació dura unes 7 hores caminant per dins d’unes
valls que , a vegades, per la gran varietat vegetal i animal i les grans parets
que s’enlairen al nostre voltant, sembla que estiguem dins d’una novel·la
antiga d’aventurers en busca d’or on descobreixen un territori verge
inexplorat.
(cascada de basaseachi durant l'aproximació del camp base)
(no hi ha camí, tot és salvatge ...)
No hi ha gaire camí -per no dir gens-. La tendència és
seguir el riu avall i en alguns casos si el riu va molt ple s’ha de travessar
per seguir sortejant el camí.
(els portejadors estan més perduts que nosaltres...)
(en tot moment les grans parets ens envolten)
(Piedra volada... un bon bigwall)
No pot ser més idíl·lic, hi ha una esplanada que hi poden
cabre tres tendes, un gorg molt gran amb el seguiment del riu, un afluent
d’aigua d’una altra vall amb aigua bona, envoltat de parets i d’arbres i la
paret del Gigante just davant a uns 20 minuts caminant.
(un gorg fantàstical camp base, solitari, tranquil i preciós)
(vista del paredón des del camp base...)
La nostra estratègia consisteix en que un escala de
primer i fixa la corda a la reunió, un altre de segon recuperant part del llarg i un tercer
que desmunta el llarg pujant per la corda fixa i arrossegant els petates amb
l’ajuda d’algun escalador que es troba a la reunió.
(el Gigante mostrant la seva cara més salvatge... 900 metres desafiants)
Anem intercalant llargs segons les dificultats i les forces de cadascú, aconseguint d’aquesta manera un treball d’equip que ens
farà triomfar.
(L'Elies i el Toti remuntant els llargs)
(pujant "petates"...)
Les dificultats són progressives, augmenten com més anem
pujant. És un tipus d’escalada molt variada, tant ens trobem plaques molt fines,
com diedres fissurats,com sostres explosius... Teòricament la via hauria
d’estar bastant equipada, però sort que portem un joc de friends. Alguns
llargs, sobretot els de 6c a 7a, són bastant exposats i si hi ha alguna fissureta
que permet posar algun friend, ens tranquil·litza l’estat de nervis i ens pot
salvar d’alguna caiguda una mica dolenta.
(llarg n16, 7b boníssim)
(llarg n17, 7a+)
Durant tota l’escalada no només ens cansem físicament,
sinó també psíquicament. Llarg rere llarg passem una mica de por i ens recordem
que és un lloc que, en cas d’accident, les possibilitats de rescat són molt
remotes.
Recordo especialment el tercer dia de paret. Va ser el
més dur de tots, per mi. Portem cada dia escalant de sol a sol i ens plantegem
la possibilitat d’escalar sense motxilles ni petates, només amb aigua i tres
barretes energètiques per cadascú. L’estratègia és deixar tot el material a la
repisa del vivac i a la sortida del sol escalar tots els llargs possibles de
manera ràpida i lleugera, fixar tots els llargs tant amunt com la llum del sol
ens deixi i després rapelar fins a la repisa per dormir. D’aquesta manera podem
fixar tots els llargs difícils deixant els dos últims llargs de 6a com a regal
pel dia de cim.
(bona vida a l'hamaca)
Durant aquest dia tant intens hi ha un llarg que, a banda
del cansament acumulat, se li suma la pluja que comença a caure i els trons que
se senten al fons de la vall. L’Elies
està escalant aquest llarg de primer. No sé quantes vegades vaig resar i resar perquè
parés de ploure. Fins i tot, sense
saber-ho, tant el Toti com jo, per dins nostre, vam prometre que si parava de
ploure aniríem caminant fins a Montserrat des de casa… Perquè no volíem el
desenllaç de l’expedició fos rapelar aquell monstre de paret i no arribar al
cim. Sort que l’Elies és un alpinista autèntic i falta que hi hagi algun
problema imprevist perquè encara es motivi més i tregui les armes necessàries
per sortir-ne (chepeau!!). No sé si va ser gràcies a les nostres pregàries,
però va parar de ploure.
(espatarramenta made in Elies)
(la Excel·lent repisa del segon vivac)
Fixem l’últim llarg difícil de la via, un 7b que sens
dubte és un dels llargs més bonics que he fet mai -és un llarg de 45 metres
d’un mur blanc amb forats amb roca molt abrasiva i que amb un esperó com un ganivet
que s’escala amb un peu i una mà a cada banda, amb tots els 900 metres als teus
peus… sincerament al·lucinant!-. Rapelem fins la repisa del vivac perquè el dia
següent, ràpidament, puguem pujar per la corda fixa amb els petates, fem els
dos últims llargs i aconseguim el nostre objectiu.
(Llarg n25, brutal, inhuamanement guapo!! és un 7b amb una roca de somni)
(més seqüències del mateix llarg... encara ara recordo aquest llarg...)
(L'Elies en el llarg n26, un 6a+ de roca espectacular)
(El Toti en el llarg n27, 6a+, gaudint dels últims metres de la via... amb els 900 metres sota els seus peus i amb l'ombra inconfundible del Gigante!!)
(moments d'excitació després de passar 4 diez penjats a la paret..iiihhh)
Després d’un petit descans iniciem el terrorífic,
interminable i perdedor descens a peu per les valls de la Sierra de Tharahumara,
on ens hem de concentrar per orientar-nos correctament.
Durant el descens passem per poblats abandonats que ens
recorden els antics poblats del Far West, amb restes d’alguna petita guerra
entre bandes i cases en runes.
Per art de màgia arribem al poblat de Cahurichi a les 7
de la tarda i un jove mexicà ens fa el favor de portar-nos amb la seva ranchera
fins al nostre Rancho. Un cop dins del cotxe i acompanyats de música mexicana respirem
tranquils sabent que la nostra aventura ja s’ha acabat.
Un cop arribats al Rancho no tenim forces per fer una
gran festa, estem trinxats. Però els amos del Rancho, al veure’ns tant afamats
i assedegats ens fan el meravellós regal de deixar-nos la cuina per nosaltres
sols per poder cuinar el que vulguem… Crec que encara ara se’n penedeixen… No
havia vist mai fer tants ous i patates com el Toti o tanta carn com l’Elies,
semblava que haguéssim d’alimentar un exèrcit de mil soldats… Vam menjar fins
que no vam poder més i després, a dins de la cabana, cadascú de cara a la llar
de foc fent volar els seus pensaments fins quedar adormits pensant en la propera
aventura.
Com arribar
La zona està a l’estat de Chihuahua, al poble de
basaseachi, al Nord de Mèxic. Una opció és arribar a l’aeroport internacional
de la ciutat de Chihuahua i l’altra arribar
a l’aeroport del Paso i després saltar a Mèxic amb autobus fins a
Chihuahua (opció més econòmica però també més lenta).
El bitllet d’avió de Barcelona – Chihuahua pot costar de
800 a 900 euros segons la temporada en que es compri.
Un cop a Chihuahua si es va amb el temps justet, la
millor opció és agafar un taxi que en 4 o 5 hores ens deixa a Basaseachi (Taxi:
Sergio telf 6142537034, servei 24 hores), preu a negociar. També hi ha un
autobus que surt millor preu però els horaris són molt poc flexibles.
Un cop a l’entrada del poble de Basaseachi ja indica les
“Cabañas Rancho Sant lorenzo” a uns 8 km que s’hi arriba per carretera
asfaltada direcció: mirador de la casacada de basaseachi.
El Rancho Sant Lorenzo és el punt de partida, s’ha d’anar
fins al mirador de la cascada i sortir caminant seguint el riu durant 7 hores
aproximadament fins al camp base. És recomanable agafar portejadors, perquè es
coneixen molt bé el territori.
El peu de via es troba a uns 20 minuts caminant des del
camp base. S’ha de travessar el riu i anar a la banda esquerra, pujar un
turonet i ja s’intueix l’inici de la via. Concretament hi ha un arbre just
davant del peu de via, no confondre amb una nova via, la nostra via està uns
metres més a l’esquerra.
La primavera i la tardor, nosaltres vem anar el mes de
novembre. Recordar que el mes de novembre el dia és molt curt, a les 7 del matí
surt el sol i a les 5.30 de la tarda ja es comença a fer de nit. Durant el dia
les temperatures són agredables però a la nit les temperatures, tan al Rancho
com a la paret baixen en picat i acostuma a glaçar. Tot i així en el camp base
les nits no són massa fredes.
Roca i escalada
La roca és granit-volcànic molt abrasiu a les parts altes
de la paret i menys abrasiu al principi de la via. En general la roca és molt
bona exceptuant algun petit tram.
El tipus d’escalada és molt variat, plaques tècniques,
diedres, sostres i fins i tot un tram d’offwidh, predominant l’escalada de mur
vertical de dificultat. Durant tota l’ascensió no toca el sol en cap moment a
la paret, només un cop a dalt del cim notarem els primers rajos de sol, és
orientació Nord, Nord-Oest.
Equipament/Material
La via està bastant equipada, però no de manera
esportiva, a diversos llocs s’ha de posar alguna peça d’autoprotecció. Les
reunion són totes amb parabols.
Cal portar 16 cintes més reunions, friends: Camalots 0.5,
1, 3, Aliens el semàfor més el blau i el material de Big Wall.
Hi ha dos repises per fer vivac. La primera pot dormir-hi
bé 1 persona i es col·loca bé una hamaca, la segona repisa poden dormir bé 3
persones sense necessitat d’hamaca (si no plou...).
-Aproximació: de 6
a 7 hores,
-Ascensió: de 2 a 4 jornades.
-Descens: Una opció és Rapelant la via durant 3 a 4 hores
amb la posibilitat de que s’enganxin bastant les cordes. O bé sortir caminant
des del cim per una carena que queda a mà esquerra fins arribar a una pista
forestal que no l’hem de deixar fins al poble de Cahurichi, on podrem trucar
perquè ens vinguin a buscar.
On comprar
Per comprar menjar el lloc més indicat és a la ciutat de
Cuautemoch “alsuper”. Està a la
mateixa carretera que va de Chihuahua fins a Basaseachi. És un supermercat molt
gran on es pot trobar més varietat de coses que no pas a Chihuaha o Basaseachi
i està al costat de la carretera amb pàrquing.
És molt difícil trobar càrregues de gas per el fugonet.
Millor portar un fugonet de benzina ja que en el poble de Basaseachi es pot
comprar videonets de combustible.
A Chihuahua hi ha molta varietat d’hotels econòmics i
casi tots tenen wifi. Un cop a Basaseachi la millor opció és dormir a les
cabanyes del “Rancho Sant Lorenzo”, Telf: 614-239-8537 i 635-104-5729. Email: lobowaterfalls@hotmail.com.
Tenir en compte
Recordar que la zona és molt salvatge, hi ha molta
varietat d’animals, com per exemple: aranyes i entre elles també podem trobar
tarautules però no són molt abundants, serps i en alguns pocs casos pumes. Tot
i així ja ho informen els portejadors. En el nostra cas només vem veure una
tarantula.
S’ha de portar la medicina necessaria de primers auxilis
ja que seria complicat un rescat d’emergència.
No s’ha d’oblidar que és un indret on hi ha molts
conflictes entre els “narcos” de cada regió. No acostumen a fer res als
turistes però tot i així no val la pena arrisgar-se perquè allà no van per tonteries.
S’ha de fer cas dels consells de la gent local.
Comentarios
Publicar un comentario