TOTXAIRES - Montrebei

Quan vaig escalar la meva primera via a Montrebei ja em mirava aquesta línea de la paret. Em preguntava si mai tindria el valor suficient per fer-la, ja que s’escoltaven històries terrorífiques plenes de monstres i fantasmes. Això només feia que la mitifiqués i que encara tingués més ganes d’escalar-la. Al cap dels anys algun company em va proposar escalar aquesta via, però jo encara veia els fantasmes fent de les seves volant per la paret, no em sentia capacitat… tenia que escalar més vies al congost. Després vaig començar a veure que alguns amics repetien aquesta joia de montrebei, m’explicaven meravelles de tot tipus i em motivaven a que l’escalés.  Em moria d’enveja i volia ser jo qui expliqués totes les sensacions que havia sentit. Va passar poc temps i ja es veia que no podia esperar més, tenia que posar-me el “traje” de guerra i veurem les cares amb tots els fantasmes que envoltaven aquesta paret.

Finalment el company de fatigues va ser el Pau, vam anar-hi el dia 24/04/17. La nit abans he de reconèixer que estava una mica nerviós i que no podia aclocar l’ull. Tenia la ment fixada sobretot en el famós llarg núm 9, el del “GPS” (nom molt ben trobat per l’amic  korkuerika que crec que ja s’ha instaurat en aquesta via). Era com una barreja entre voler vèncer el mite i fer jo el llarg de primer o voler que el problema te’l solucioni l’altre i passar tranquil de segon… Després de rallar el tarru de manera absurda em poso a dormir, total ja será el que hagi de ser…

TOTXAIRES (475m 6c oblg), Paret d’Aragó, via oberta l’any 1992 per J.M.Alsina i T.Cugat

(ressenya Korkuerika)
 

 

A les 09:00h ja estàvem a  peu de via, vam fer cas als consells de varia gent i vam començar pels tres primers llargs de la Cade fins a la feixa per poder agafar els llargs interessant de placa de la Totxaires.

 

Un cop a la feixa ja tenim el llarg n5 (segons la ressenya que he penjat del korku) 6c: és un llarg casi equipat on hi bufa el vent ja que estem a baix del congost, i la roca ja és de bona qualitat.

 

 

 

-Llarg n6 (30m,6a): Aquí ja comença l’ambientillu salvatge, sort que el grau és fàcil, més que escalfar els musculs és un llarg que  escalfes el cervellet pels llargs superiors. Molt guapo amb roca bona.

 

-Llarg n7 (30m, 7c o 6c/A0): Són 5 spits, els dos primers estan junts que es fan be amb un A0, però els següents ja no. S’ha d’escalar entre xapes, tipu com una via d’esportiva, potser amb un estrep t’ajudaria però nosaltres no en portàvem. Són moviments guapos al més pur esportiu, després és una mica de navegació fàcil amb canto fins a la reunió.

 

-Llarg n8 (40m, 6b): Aquest  també és un dels llargs compromesos de la via. Començament fàcil amb amb algun bloc delicat, després hem de fer una travessia cap a la dreta bastant tècnica amb el seguro llunyet (sense exagerar però lluny) fins arribar al diedre de la dreta que ja ens porta a la reunió. Crec que és més dur de 6b aquest tram.

-Llarg n9 (40m, 6b): Uf, mha tocat a mi… començo sortint a la reunió una mica tens animant-me a mi mateix, em vaig repetint que només és un 6b, els 6bs són fàcils… va tira i ja està… només és 6b… Vaig escalant molt a poc a poc, súper concentrat, amb la mentalitat de : aquí prohibit caure!! Segueixo escalant fent flanqueig i entren els dubtes de en quin punt s’ha de tirar amunt per no perdrem i quedar emmerdat al mig d’una placa infinita sense poder fer res. Per sort començo a afinar el radar en busca de cantos i segueixo tot el recorregut correcte esperant el pas de 6b fins a la reunió. És un llarg brutal! es pot protegir bastant bé, la roca és boníssima i el recorregut no pot ser millor, hi ha canto bo. Això si, s’ha de poder escalar tranquil amb l’últim seguro lluny. El 6b no el vaig veure enlloc, potser perquè anava molt concentrat i m’imaginava un infern terrorífic… és un llarg de disfrutar  molt i et quedes amb molt bon gust al cos. Un cop a la reunió estava súper content d’haver fet el llarg jo. Que guapo deu ser poder obrir un llarg així de navegar al mig d’aquella paret.

 

 

 

-Llarg n10 (35m, 6b+): Llarg guapo, hi ha un pitó que no es veu a sobre de “l’antosta” de l’esquerra abans de fer el flanqueig. Arribant a la reunió hi ha un passet però es deixa protegir amb una peça petita.

-Llarg n11 (35m, 6c): Llarg Brutal! Em va encantar, és una fisura de roca molt bona amb canto que es deixa protegir tranquil·lament, després s’ha de flanquejar a la dreta per la placa a buscar el spit, seguir amunt per una fisura i flanqueig cap  a l’esquerra a la reunió penjada. Dels millors que he escalat a Montrebei. És un llarg de pila que es deixa fer bé. Moviments maquíssims al mig de la paret amb tota la timba als peus i amb el riu per acabar de fer-ho maco.

 

 

-Llarg n12 (30m, 6c): Un altre llarg brutal, t’has de despenjar per un cordino fixe de la reunió i després fas tota una travessia tècnica amb mooolt ambient.

 

Un cop en aquesta reunió  s’enllaça amb la via Cade, la Totxaires ja s’ha acabat, tens la sensació d’haver triomfat, però encara queden uns quants llargs, fàcils, però encara s’han de fer.

 

Un cop a dalt encara s’ha de pujar fins al cim caminant , mig grimpant en un petit tros, i després baixar (seguint un PR amb marques grogues i blanques)  fins al cotxe. Una bona pallissa final de 2,5 hores.

Un cop al cotxe ja de negre nit estàvem realment contents i satisfets, havíem escalat una de les vies importants per nosaltres, una de les que hi has estat pensant durant molt temps. No va ser tant terrible, tot el contrari. Els fantasmes no van venir,estaven adormits…o sóc jo que els vaig crear dins la meva por interna… no ho se, però ho vam disfrutar molt