YOSEMITE: Gran Capitán "THE NOSE"


El passat mes d’octubre del 2015 vam iniciar una viatge fantàstic “al lejano Oeste” , els objetius eren clars: conèixer  YOSEMITE i INDIAN CREEK , aprendre a escalar en fisura i escalar la via THE NOSE a la paret del Gran Capitán!!
(La grandiosa paret del Gran Capitán,  via The Nose, Foto: M.Subirana )

Ja fa anys, cap a  l’any 2000, quan tenia 13 anys, vaig tenir el plaer  i la sort de veure un audiovisual del David Vallhonrat sobre la seva escalada a Yosemite… vaig flipar molt, em va marcar… des d’aquell dia  va néixer a dins meu unes ganes brutals d’escalar el Gran Capitán i el David es va convertir amb un referent de la vertical.  Sempre que me’l trobava pel poble li feia explicar i explicar i tornar explicar les seves sensacions, les seves escalades a Yosemite…i jo intentava memoritzar cada consell,  cada moviment, cada detall que m’explicava per quan arribés l’hora de ser jo el que em posés davant d’aquella paret per escalar-la  amb tota la teòrica apresa.
Mai em sentia prou preparat, sempre tenia alguna excusa o altre, mai arribava l’hora … fins que aquest passat més d’octubre amb el Marc Subirana i l’Oriol Mestre  vam donar un fort cop de puny a la taula i vam dir CAP A YOSEMITE!!
 
 Yosemite és un parc immens,  reconegut internacionalment  gràcies a les seves parets quilomètriques de granit, les cascades, els rius d’aigua cristal·lina, sequoies gegants  i per la gran diversitat d’animals salvatges. Pots està passejant pel parc i trobar-te cérvols, bambis, ossos…etc.

                                                                  (aquí tot és de grans dimensions...)
 
És per aquesta raó que a dins del parc hi ha una sèrie de normes de conducta per no liarla amb els ossos: Mai es pot deixar res de menjar a dins dels cotxes, tot el menjar que portem als càmpings  han de guardar-se en una espècie de caixes metàl·liques anti-ossos perquè no puguin obrir-ho. El problema de deixar el menjar a dins de la tenda o dins del cotxe és que si els ossos ho oloren i van afamats, tenen una força tant bèstia que et deixarien el cotxe completament trinxat i de la tenda ja ni en parlem. Com que era la nostre primera vegada tot plegat era una mica obsessiu, vigilàvem moltíssim.  En el nostre cas no vam veure ossos (ja que era un any molt calorós i tots estaven a les cotes més altes de les muntanyes),  però quan  estàvem escalant la “The Nose” es veu que en va baixar un al càmping.  Jo personalment alguna nit vaig somiar que venia un ós a dins de la tenda a menjar-se les meves galetes…
                                         (caixes metàl·liques Anti-ossos per guardar el menjar als campings)
 
En els últims anys, el Parc de Yosemite s’ha multiplicat el número de visitants, fins al punt de no tenir ni una plaça lliure a cap càmping.  Nosaltres vam haver d’estar uns quants dies fent els pirates (muntar  la tenda quan es feia fosc i plegar-la abans que es fes de dia) fins que vam aconseguir una petita parcel·la al càmping, ja que està prohibida l’acampada lliure.  Tot aquest tema de la super-població de la Vall era bastant agobiant  i més tard ho vam veure reflectit a la paret.
Si volies tenir una plaça en el llegendari càmping CAMP IV, només hi havia una solució:  fer el sopar, dormir , esmorzar  i esperar a la cua d’entrada al càmping  fins que a les 08:00h el “Ranger” obrís la caseta per anunciar el número de vacants. També podia ser que fessis tota la nit de cua i després no hi hagués lloc per tu… com deia, tot plegat una mica agobiant.
                                                                      (cua de gent per entrar al camping...)

Finalment al cap de dos intents vam aconseguir  una parcel·la i vam poder compartir uns dies fantàstics amb amics (Silver, Tato, Toti, Alex, Carles...entre d'altres) que casualment  ja havíem coincidit a altres parts del món. I ara tornàvem ajuntar-nos a sota d’aquelles parets amb la companyia de l’obligat foc de camp de cada nit, parlant i divagant de mil temes de la vida, de les parets, de les dones…fins que el foc deixés de donar calor i arribés l’hora d’anar a dormir.
                                                                 (nits romàntiques amb l'escalfor del foc)
 
Aclimatació a l’escalada en  fissures
Tothom ens va dir, i jo ho corroboro, que l’escalada en granit i de fissures és tant diferent a la que estem habituats que és casi com tornar a començar.  Per tant vam començar fent algunes de les vies d’escalada en lliure més clàssiques i típiques per començar el rodatge.

Pillar Central of Frenzy

Via maquíssima 100% recomanable per la primera “toma de contacto” a Yosemite.  Són 5 llargs de roca boníssima ,excepte el primer llarg un pèl relliscós, amb un segon llarg d’una doble fissura d’empotraments de somni. Es rapela per la via.








East Butress  (Middle Cathedral)

Via una mica més llarga de caire més alpí, amb travesses aèries amb moltes variants per avançar cordades. Es rapela per un seguit d’arbres.

                                                                      (l'Oxineu "O.Mestre" apretant fort)

                                                         (R.Molina Foto: Blind)



Serenety Crack (Royal Arches)
Una altre via maquíssima recomanable 100% que es pot combinar amb “ Sons of yestarday”. És un placa tallada per una fissura perfecte on s’ha d’empotrar a saco mans i peus sinó no puges. Es rapela per la via.




                                                        (primer llarg de Serenity, foto: Oxineu)

Moratorium
Aquesta via ja és una mica més dura i si es vol disfrutar de la línea mola anar una mica rodat. Són només 4 llargs però ja quedes ben servit. La via acaba al peu de via de la East Butress del Capitán amb la possibilitat de fer la combinació de les dues. És una via que quan l’escales tens unes sensacions quelcom estranyes… és una via que la va obrir el gran  John Bachar en Solo!! Es veu que ell anava pujant sense corda i quan no ho veia clar des grimpava, baixava i ho deixava pendent per un altre dia… i així dia rere dia fins que va arribar a dalt. Inhuma, quan jo pujava per aquells diedres fisurats i pensava que el Bachar ho havia obert a vista i en solo flipava!!!
                                                  (Moratorium segueix els diedres que dona la sombra)
 
 
Després d’escalar en algun sector de vies d’un sol llarg per acabar de perfilar la nostre tècnica pèssima d’empotraments, i de practicar una mica les tècniques de big wall (remuntar petates, fer pènduls, muntar hamaques, etc.) a sectors com Cookie Cliff, vam començar a treballar en la logística del nostre gran objetiu, THE NOSE!






                                                                                       (fent invents...)
 

THE NOSE, Gran Capitán

És la VIA,  clàssica de les clàssiques, és brutal, aèria, superba, increïble, fantàstica,… ho té tot!! Amb el seu casi quilòmetre vertical s’ha convertit en una de les vies més famoses del món pels escaladors .                                                                                                                                                               I només té una aproximació de 20 minuts! 
 
Els locals diuen que només aconsegueixen escalar la via sencera el 50 % de les cordades, val a dir que té una bona línea de ràpels per abandonar que depenen del moment és tentadora…

                                                              (ressenya de la via, feta per Chris MacNamara)
 
Breu història de la via:                                                                                                                                             -  1958 Warren Harding, Wayne Merry i George Whitmore  Obren la via The Nose amb una durada de 2 anys (en algún dels intents, van està uns 35 dies seguits  a la paret).                  
- 1960 Royal Robbins, Tom Frost, Chuk Pratt i Joe Fitchen fan la primera repetició en 7 dies a la paret, tot un rècord! Era la Golden Age, l’edat d’or de Yosemite.    
 - 1975 La revolució apareix a Yosemite i els Stonemasters  Jim Bridwell, John Long i Billy Westbay  escalen la The Nose en un sol dia!                                                                                                                    
- 1993 la Superwoman Lynn Hill fa la primera ascensió en LLIURE i en el dia  (23 hores) de la The Nose!!                            
-  2005 Tommy Caldwell encadena tota la via en lliure en 11 hores.                                                            -  2012 Alex Honold i Hans Florine escalen la The Nose en tan sols  2 h 23 min 46 seg.

I amb molta més història al darrera, nosaltres també volíem formar-hi part, encara que no féssim una escalada molt remarcable, però volíem recórrer aquells passos que els pioners de l’època van seguir,  descobrir  i van marcar un abans i un després en el món de l’escalada.
                                                    (últimes llums a la part superior del Capitán)
 
 
Quan teníem tota la logística preparada, les garrafes d’aigua plenes, el menjar calculat fins a l’últim gram com si tinguéssim una quadrícula d’excel  i tot el material apunt… el temps es gira i es posa a ploure durant 3 dies seguits… quin mal rotllo, només ens quedava poc més d’una setmana per marxar. Si aconseguíssim fer la via després de les pluges només tindríem una nit per descansar o potser ni això, i  si ens pillés un bivac al cim potser hauríem d’empalmar cim del capitán – Aeroport Sant Francisco… molt apretat tot plegat, els nervis començaven a fluir. Per acabar-ho d’adobar  totes les cordades que volien entrar a la paret  també es van haver d’esperar, amb la problemàtica que es va multiplicar el nombre de cordades que volien escalar el capitán…buff ja hi havia una mitjana de 6/7 cordades al dia a la The Nose que ara encara n’hi hauria més…
                                              (relax al Curry Village esperant que pari de ploure)
 
Ja havia arribat l’hora tant desitjada, els tres estàvem motivadíssims, les condicions meteorològiques ja eren bones,  ens sentíem forts i amb moltes ganes de començar!                
Com que va haver-hi aquest canvi de plans la nostre estratègia era la següent: Pujar sense presses a dormir la primera nit  al llarg nº4 Sickle Ledge, ja que es preveia que hi hauria overbooking  a la paret, i així ens despertaríem ben d’hora i ja seríem la primera cordada de la via.
(comença la metralla, portejos de tots els petates i amunt!)
 
 


                          (Oxineu escalant el 2n llarg de la Nose amb el quilòmetre vertical de granit a sobre...)

Quan vam arribar a la repisa de la Sickle ledge ens va sorprendre veure que 11 persones més també estaven a la mateixa repisa, sort que uns quants tiraven amunt i uns altres només estaven pujant els petates fins allà.  Estava flipant com podia ser que hi hagués tanta gent, algun d’ells era gent massa principiant, se’ls hi van caure sabates, ampolles d’aigua i fins i tot un joc super complert de friends… Jo egoistament només desitjava que marxessin d’allà perquè em feien por, sincerament tenia por que algú es precipités avall o que em tiressin alguna cosa al cap, no estava gens tranquil.
                                            (molta gent a la repisa i encara havien de pujar-hi més...)

 
 
(el Subi com cada dia dormint amb la seva còmode hamaca)
 
(l'Oxineu i jo, com cada dia, dormint a les incòmodes repises de roca...jaja)
 
Després de sopar i ja instal·lats ens posem a dormir i l’altre gent encara movien petates amunt i avall amb un desordre brutal. La sorpresa va ser quan ens vam llevar a les 02:00 hores de la matinada i vam veure que el llarg nº7 (que és a on hi ha el primer pèndol seriós de la via) van plantar 2 hamaques d’aquella reunió amb els seus corresponents petates.  Al donar-me conte d’això em va agafar un cabreig… havien barrat al pas a totes les cordades, vaig mirar un moment avall amb el frontal i vaig veure com una filera de frontals pujaven pels primers llargs de la via direcció  a nosaltres, després mirava amunt i veia l’obstacle de les hamaques amb la impossibilitat de passar el tram del pèndol. Quina ràbia que tenia en aquell moment! Vam recollir ràpidament les coses i a les 03:00h ja estàvem escalant direcció al llarg nº7 al pèndol impracticable. En aquests moments ens avancen una cordada d’ Austríacs que anaven a fer la via en el dia però van quedar parats a les hamaques, i nosaltres al seu darrera. De cop vaig sentir a un llarg per sota la veu d’uns catalans, que bé eren el Tato Esquirol i el Toti Mañé, els dos màquines  també volien fer la via en el dia. Els vam deixar passar però també es van quedar parats a sota de les hamaques sense poder fer el pèndol. La situació era molt còmica, tot de cordades parades sense poder passar i quatre persones dormint tranquil·lament a les hamaques sense deixar-nos pasar. Sort que el final una cordada lleugera que feien la via en el dia va posar un moscató al petate que penjava de l’hamaca i va fer el pèndol com va poder fins arribar a l’altre reunió i després tots vam anar al darrera.  Quin caos tot plegat, ja eren les 08:45 hores quan vam poder sortir d’aquell infern… vam perdre 5 hores parats allà en aquella reunió mentres tothom ens passava i aquells de les hamaques seguien dormint.
(el dels pantalons blaus és el Tato, que està flipant amb la gent de les hamaques...hi havia un bon tap de cordades)
 
(els que es veuen són els famosos que van plantar les hamaques a la reunió del pèndol)
 
Un cop ja estàvem a la super fissura de STOVELEG CRACK , tot va canviar, cadascú tenia el seu espai, les cordades ja estaven repartides i ja podíem disfrutar de l’essència del Gran Capitán. I els famosos de les hamaques van plegar i van marxar rapelant avall.

                                (per fi estem tranquils, ja tenim el nostre espai a la STOVELEG CRACK) 
 
                                                                          (que dur que és jumarejar...)
 

Sense haver fet res estàvem rebentats, devia ser de tota la moguda anterior, no podíem ni pujar els petates i anàvem molt lents. El Tato i el Toti ja els veiem casi al Cap tower i nosaltres tot just iniciàvem la Stroveleg crack. Eren uns llargs fantàstics d’una qualitat suprema, però avançàvem molt lents… i no podíem amb les nostres animes. Per sort vam aconseguir arribar al DOLT TOWER, de nit però vam arribar.
                                   (un cop arribats al DOLT TOWER no tenia forces ni per enfocar la càmera )

 
Vam sopar i al cap de pocs minuts ja estàvem dormint, anàvem sentin crits d’escaladors molt per sobre de nosaltres, que segur que eren el Tato i el Toti que ja devien està molt amunt. Al despertar-nos vam canviar la manera de fer i vam començar a empalmar llargs i remuntar els petates cada dos llargs i d’aquesta manera ens cansàvem menys i anàvem més ràpids. Durant aquest dia tot va sortir perfecte, cada llarg el disfrutàvem i jo ja em podia integrar dins de la roca flipant amb l’espectacle d’aquella paret. Eren els moments que havíem anat a buscar a Yosemite, sentir aquell diàleg intern entre tu i la roca i negociar cada moviment. Quina felicitat!!
                                        (el primer llarg de sortida del DOLT TOWER, guapísim)

Seguint els consells del Tato, vam fer totes les variants de la Lynn Hill en lliure  evitant el King Swing (pèndol característic de la via) fent la JARDINE TRAVERSE  per no fer cua ja que hi havia dos cordades. És una variant una mica més dura però molt maca i amb caràcter. Al final d’aquesta variant vaig passar una mica d’apuros. Just per arribar a la reunió que uneix el final del King Swing i el final de la jardine Traverse hi ha un offwitdh molt mal parit on fan falta dos camalots del 5,  i nosaltres només en portàvem un. Estava allà al mig del tram d’offwitdh arrossegant-me com un cuc amb el seguro a varis metres dels peus. Totes les part del cos, inclús la cara, fregaven contra la paret per no relliscar i caure avall, de cop i volta noto a la galta dreta de la cara un tacte estrany, com si fos sorra o algú similar, em giro una mica per mirar que era i veig una “caca” humana rotllo diarrea seca enganxada a la paret…!!!! Només faltava això… apunt de caure i fregant-me amb la merda… i a més un cop a la reunió el Marc i L’oriol vinga a riure mofant-se de mi (normal jo també ho faria  jejeje).


 
                                   (restes de "caca" humana en els cantos d'un llarg de la NOSE... quin poc respecte)

                                         (encara queda molt, però ja veiem aprop el famós sostre GREAT ROOF)


Vam fixar la corda fins el camp 4 i vam dormir un llarg a sota en una repissilla petita inclinada molt incòmode però molt maca. En aquest bivac ja estàvem molt contents, el dia havia anat molt bé i el tema ja feia olor de cim. Els llargs es van anar fent de manera còmode, els tres anàvem flipant en cada llarg, com amb el característic sostre del GREAT ROOF, estàvem recorrent una línea que els tres havíem somiat feia molt de temps i cada vegada hi havia més motivació.  

                                                                (en aquesta repisilla vam dormir)

                                                                                (bones vistes...)

 
                                                                       (bon dia, equip motivat 100%)
 
                                                                   (ja comença a impresionar el pati...)
 
                                                                       (el Subi escalant el Great Roof)
 


 

 
 
 
 
 

                                    (llarg de després del Great Roof, el fantàstic PANCAKE FLAKE)
 
 
 

Un cop estàvem al camp VI se’ns va aparèixer el famós llarg del CHANGING CORNERS, quina passada i quina passada el camp VI, és una espècie de torre es forma de triangle separat de la paret i tot el mur de roca que et queda més amunt és un diedre al·lucinant desplomat… em va sorprendre més del que m’imaginava. L’únic problema que hi ha és que en aquest camp mai hi toca l’aigua quan plou i tota la gent mal educada que caga a les fissures allà es queda i fa molta pudor. És una llàstima perquè és un dels racons guapos de la paret.
 
                                                                (el Subi diu que el Camp VI fa pudor jejeje)
(aquesta separació és literalment el container del Camp VI, hi ha de tot, merda, cigarros, mil milions de pixats... i com que l'aigua de la pluja no hi arriba mai fa molta pudor, és una llàstima)
                                            (el racó únic, Camp VI, aquí és a on vam dormir)
                                              (El llarg Changing Corners, no entenc com es pot fer en lliure...)
                                       (el Subi controlant el Petate des de la reunió del Changing Corners)
                                                          (L'Oxineu corrent amunt amb ganes de cim!)

Finalment a les 14:30 hores vam arribar al cim del Gran Capitán, havíem fet realitat una il·lusió que portàvem molts anys perseguint! Quina alegria, quina sensació, brutal!
 
 
 


El descens de la via és recomanable fer-lo de dia (si és la primera vegada) ja que costa una mica trobar els ràpels. S’ha de baixar per unes plaques de granit amb tendència Esquerra seguint una paret i després quan hi ha un mur seriós que es veu que cal fer ràpels anar cap a la dreta i es veuran un seguit de cordes fixes per rapelar. Nosaltres ens vam tirar fent ràpels per el primer mur seriós i vam pillar  molt perquè és super vertical i en algun tram es desplomat i no està equipat amb cordes… és una baixada dura són 1000m de desnivell.

 
 
 
                                                                                 (mooolt fets caldu...)
 
Un cop ja al Camping ho vam celebrar al Curry Village menjant una pizza i fent les maletes per marxar el dia següent cap a Indian Creek.

 
 
(Foto: Vall de Yosemite, la Via NOSE es l'esperó de l'esquerra)
 
Durant aquella última nit a la Vall de Yosemite molts pensament em venien a la ment i Ia conclusió final abans de tancar el ulls va ser: quan et disposes a seguir els seus passos et dones compte de l’elevat nivell que tenien aquells personatges de l’època i només em surt dir moltes gràcies per deixar-nos l’herència de línies tant màgiques com aquesta i poder seguir aprenent , somiant i sempre mirant  AMUNT!       
    
   
Video fet per O.Mestre "OXINEU"                                                                                     
 

Comentarios

Entradas populares de este blog

MONTSERRAT, via: LA GRAN IL·LUSIÓ 240m (7a+ max, 6a+ oblg)

MONTREBEI – Estación Orbital Mir

BELLADONA, MONTSERRAT